En cada carreró dels Petits Luxes podràs trobar un art per compartir les teves creacions i observar les dels demés. Submergeix-te i troba el teu espai de cultura.
Desig de desig (1a part) Tot comença per un somriure i gairebé sempre acaba amb una llàgrima, d’alegria o tristesa... Tot comença pel bram d’un petit nadó, acabat de néixer, acabat de putejar perquè l’han tret del ventre de la mare, un lloc de refugi, calent, còmode, sense gaires esforços per la vida, un paradís entranyable, tot lo contrari a la vida exterior. Quin millor motiu per bramar com un condemnat? Ja des de ben petits els sers humans estan acostumats a perdre, a desitjar lo que molts cops no podran aconseguir, a guanyar allò que no esperaven i a desitjar no perdre-ho, a aprendre dels desitjos no complerts, a ser feliços amb lo que la vida els proporciona, o a arriscar pels seus desitjos fins al punt d’acabar perdent tot lo que la vida els ha pogut donar. Però si una pregunta se li pogués fer a un subconscient humà, la meva seria “tens ganes de desitjar?”, i crec que en el 100% de les respostes seria un SI enèrgic i entremaliat. Què és lo que significa pels humans desitjar? Tenir una meta, tenir un objectiu, tenir una finalitat per a la pròpia existència, ni que sigui per uns tristos 5 segons que dura el llançament d’un penal en una final de futbol, ni que sigui una misèria d’hora que dura l’espera del ser estimat a la terrassa d’un bar, ni que fos un sol dia que duressin dues persones fent l’amor apassionadament, o l’última setmana per un futur pare... que li expliquin a ell què significa desitjar, o els 2 mesos que dura el viatge més important de la vida d’un navegant que sentirà cada ona que passa per sota el vaixell en els propis peus, o l’any de la seva vida que està dedicant l’alpinista que vol escalar el cim més alt del món, o els 5 anys que dura una carrera d’un estudiant... desitjarà tan realitzar-la com finalitzar-la, o els 10 anys de presó d’un innocent, o els 30 anys d’una hipoteca, com els 100 anys d’una sola vida. Sigui per bo o per dolent les persones no ens podem permetre el luxe de no desitjar, doncs el sol fet de poder desitjar ja és un luxe.
Desig de desig (Segona part) Desitjar significa viure el significat de la vida en plenitud absoluta, on es poden sentir les sensacions, els sentiments, les esperances per lo qual els humans hem estat conformats. Desig és una de les paraules en majúscules que s’escriuen en l’enteniment d’una persona, un dels successos indiscutibles al qual si ens neguem acabarem per ser sers tristos, freds i poc desitjats. I és que a la mateixa alçada de desitjar podem trobar el “sentir-se desitjat”, curiosa vivència que hom pot experimentar i que pot omplir de sentit tot una vida en qüestió d’anys, o pot prendre-li tot sentit en qüestió segons. Les persones entenem tan el significat de desig, tot i que en poques ocasions alguns desafortunats el puguin experimentar, que se’ns remouen tots els records i sentiments en el moment en que sabem que som nosaltres els que, precisament despertem aquesta sensació de desig a algú. I què fa que això sigui tan extraordinari? Doncs simplement que el desig no és gratuït ni abundant. Cadascú té els seus propis patrons de desig, que de ben segur n’és conscient tan sols de la meitat. Però el sol fet d’existir ja és condició suficient per saber que desitges o no desitges i la importància que algú hagi despertat un dels seus pocs desitjos en tu. La màxima en una parella pot ser la confiança, fidelitat i respecte, però quan en la cara de la parella es respira alegria i felicitat és en el moment en que, a més de tot això, ambdós se senten desitjats. Desig és sinònim de felicitat, i per això es persegueix. És per això que els nervis estan a flor de pell i els sentiments descol•locats. És per això que es pot entendre una llàgrima al aconseguir el desig o una llàgrima al frustrar les temptatives d’aconseguir-lo. És per això que es pot entendre el terme de desig com un dels pols més extrems de la nostra vida, més radicals, més apassionats, però a la vegada més perillosos, i per això és fonamental fer ús de tan en tan de l’altre pol situat a l’altre extrem, que és la racionalitat. És completament una bogeria voler superposar la racionalitat al desig, però és completament compatible acompanyar el desig d’una reflexió racional, tan sols per qüestions de supervivència i salut mental, doncs les persones som fluctuants i inestables si evoquem tot el nostre potencial, que no és poc, cap a una sola direcció i sense control algun. Però tenim mecanismes previs de seguretat, per preservar la nostra integritat mental. Tan sols és la capacitat de reflexionar en situacions extremes, o en situacions passionals fortes, o en situacions d’estrès mental important, i tot per poder seguir desitjant, tot just acabada aquesta reflexió, sense barreres, sense privacions, i inclús amb els ulls tancats, però retornant a la reflexió molt de tan en tan. No s’ha d’entendre com una negació de la passió sinó com un anàlisi previ i pòstum a cada moment d’excitació. Negar el desig, negar la passió, seria negar el dret a la vida, seria negar el dret a somriure, seria negar el dret a la lluita i la llibertat. Així doncs hem de sentir-nos afortunats a cada minut del dia en que podem desitjar, a cada segon de la nostra vida en que ens sentim desitjats, a cada instant en que podem decidir que és important per nosaltres escollir desitjar un camí o esperar que es presenti un altre camí per desitjar. Important per nosaltres sentir-nos desitjats per un aventurer o esperar sentir-nos desitjats per un altre que arribarà. Lo que està clar és que en la realitat el desig és una font d’esperança, l’esperança de llibertat i la llibertat de felicitat. I qui és feliç és perquè és lliure d’esperar que els seus desitjos es puguin fer realitat. Tan debò algun dia tots ens podem desitjar felicitat...
Desig de desig (1a part)
ResponEliminaTot comença per un somriure i gairebé sempre acaba amb una llàgrima, d’alegria o tristesa... Tot comença pel bram d’un petit nadó, acabat de néixer, acabat de putejar perquè l’han tret del ventre de la mare, un lloc de refugi, calent, còmode, sense gaires esforços per la vida, un paradís entranyable, tot lo contrari a la vida exterior. Quin millor motiu per bramar com un condemnat? Ja des de ben petits els sers humans estan acostumats a perdre, a desitjar lo que molts cops no podran aconseguir, a guanyar allò que no esperaven i a desitjar no perdre-ho, a aprendre dels desitjos no complerts, a ser feliços amb lo que la vida els proporciona, o a arriscar pels seus desitjos fins al punt d’acabar perdent tot lo que la vida els ha pogut donar. Però si una pregunta se li pogués fer a un subconscient humà, la meva seria “tens ganes de desitjar?”, i crec que en el 100% de les respostes seria un SI enèrgic i entremaliat. Què és lo que significa pels humans desitjar? Tenir una meta, tenir un objectiu, tenir una finalitat per a la pròpia existència, ni que sigui per uns tristos 5 segons que dura el llançament d’un penal en una final de futbol, ni que sigui una misèria d’hora que dura l’espera del ser estimat a la terrassa d’un bar, ni que fos un sol dia que duressin dues persones fent l’amor apassionadament, o l’última setmana per un futur pare... que li expliquin a ell què significa desitjar, o els 2 mesos que dura el viatge més important de la vida d’un navegant que sentirà cada ona que passa per sota el vaixell en els propis peus, o l’any de la seva vida que està dedicant l’alpinista que vol escalar el cim més alt del món, o els 5 anys que dura una carrera d’un estudiant... desitjarà tan realitzar-la com finalitzar-la, o els 10 anys de presó d’un innocent, o els 30 anys d’una hipoteca, com els 100 anys d’una sola vida.
Sigui per bo o per dolent les persones no ens podem permetre el luxe de no desitjar, doncs el sol fet de poder desitjar ja és un luxe.
Desig de desig (Segona part)
ResponEliminaDesitjar significa viure el significat de la vida en plenitud absoluta, on es poden sentir les sensacions, els sentiments, les esperances per lo qual els humans hem estat conformats. Desig és una de les paraules en majúscules que s’escriuen en l’enteniment d’una persona, un dels successos indiscutibles al qual si ens neguem acabarem per ser sers tristos, freds i poc desitjats. I és que a la mateixa alçada de desitjar podem trobar el “sentir-se desitjat”, curiosa vivència que hom pot experimentar i que pot omplir de sentit tot una vida en qüestió d’anys, o pot prendre-li tot sentit en qüestió segons. Les persones entenem tan el significat de desig, tot i que en poques ocasions alguns desafortunats el puguin experimentar, que se’ns remouen tots els records i sentiments en el moment en que sabem que som nosaltres els que, precisament despertem aquesta sensació de desig a algú. I què fa que això sigui tan extraordinari? Doncs simplement que el desig no és gratuït ni abundant. Cadascú té els seus propis patrons de desig, que de ben segur n’és conscient tan sols de la meitat. Però el sol fet d’existir ja és condició suficient per saber que desitges o no desitges i la importància que algú hagi despertat un dels seus pocs desitjos en tu. La màxima en una parella pot ser la confiança, fidelitat i respecte, però quan en la cara de la parella es respira alegria i felicitat és en el moment en que, a més de tot això, ambdós se senten desitjats. Desig és sinònim de felicitat, i per això es persegueix. És per això que els nervis estan a flor de pell i els sentiments descol•locats. És per això que es pot entendre una llàgrima al aconseguir el desig o una llàgrima al frustrar les temptatives d’aconseguir-lo. És per això que es pot entendre el terme de desig com un dels pols més extrems de la nostra vida, més radicals, més apassionats, però a la vegada més perillosos, i per això és fonamental fer ús de tan en tan de l’altre pol situat a l’altre extrem, que és la racionalitat. És completament una bogeria voler superposar la racionalitat al desig, però és completament compatible acompanyar el desig d’una reflexió racional, tan sols per qüestions de supervivència i salut mental, doncs les persones som fluctuants i inestables si evoquem tot el nostre potencial, que no és poc, cap a una sola direcció i sense control algun. Però tenim mecanismes previs de seguretat, per preservar la nostra integritat mental. Tan sols és la capacitat de reflexionar en situacions extremes, o en situacions passionals fortes, o en situacions d’estrès mental important, i tot per poder seguir desitjant, tot just acabada aquesta reflexió, sense barreres, sense privacions, i inclús amb els ulls tancats, però retornant a la reflexió molt de tan en tan. No s’ha d’entendre com una negació de la passió sinó com un anàlisi previ i pòstum a cada moment d’excitació. Negar el desig, negar la passió, seria negar el dret a la vida, seria negar el dret a somriure, seria negar el dret a la lluita i la llibertat.
Així doncs hem de sentir-nos afortunats a cada minut del dia en que podem desitjar, a cada segon de la nostra vida en que ens sentim desitjats, a cada instant en que podem decidir que és important per nosaltres escollir desitjar un camí o esperar que es presenti un altre camí per desitjar. Important per nosaltres sentir-nos desitjats per un aventurer o esperar sentir-nos desitjats per un altre que arribarà. Lo que està clar és que en la realitat el desig és una font d’esperança, l’esperança de llibertat i la llibertat de felicitat. I qui és feliç és perquè és lliure d’esperar que els seus desitjos es puguin fer realitat. Tan debò algun dia tots ens podem desitjar felicitat...